Les bases d’un desenvolupament cerebral òptim es donen en aquesta primera etapa de la vida i és necessari un lligam i un clima afectiu positiu per tal de desenvolupar una personalitat sana i equilibrada. Establir un vincle estable i crear un clima de seguretat i afecte és absolutament necessari per el desenvolupament dels infants.

L’infant és un ésser en desenvolupament, però no pas incomplet o incapaç d’aprendre per sí sol. Des d’Estels veiem l’infant com un ésser competent, capaç d’interactuar amb el seu entorn i de participar activament en el seu aprenentatge i en les relacions socials que va establint.

Aquesta idea d’infant competent va molt lligada al concepte d’infant autònom, encara que en aquests primers anys sigui un ésser molt dependent. Per una banda, entenem que es dona autonomia quan deixem fer a l’infant tot sol allò que ja sap fer o que encara no domina però que necessita practicar per assolir, evitant d’intervenir en tot allò que l’infant pot fer sol i permetent experimentar amb el seu cos i amb els materials o joguines al seu abast amb total llibertat. Per altra banda, cal atendre la dependència física i psíquica dels infants, garantint que aquestes necessitats de cura, higiene, afecte, mirada, paraula… siguin ateses sempre que calgui.

Ens deixem emportar per les descobertes dels infants, per la bellesa dels seus processos, sense expectatives ni objectius. Vivint el moment, que és el que ells fan. Tenint en compte que els nadons i infants construeixen la seva autoestima quan es confia en ells, quan se’ls accepta i se’ls valora pel què poden i escullen fer, aconseguint-ho tot al seu propi ritme. Els infants tenen una naturalesa pròpia i unes necessitats vitals que cal respectar i tenir-ne cura perquè puguin créixer en equilibri i benestar. És important atendre aquesta essència pròpia, fugint de la recerca de la seva obediència.

L'actitud de l'adult: la funció educadora i cuidadora

El respecte per la vida interior de l’infant no és incompatible amb la presència de l’adult. De fet, aquesta presència resulta altament imprescindible. Els adults som els que garantim la qualitat de l’ambient, el seu clima i el material del que disposen, i per tant, l’observació de tot plegat resulta molt rellevant. Es fa imprescindible aprendre a observar sense els prejudicis que hem anat adquirint.

Cal donar als infants l’espai necessari per créixer, que sentin la nostra presència sense que se’ls faci invasiva. Hem d’acceptar que hi ha reptes que nosaltres no podem resoldre per ells i que, si ho fem, els fem perdre una oportunitat per créixer.

El nostre paper com acompanyants que assistim el joc es centra en atendre les necessitats concretes de cada infant sense jutjar allò que fan, acceptant-lo incondicionalment, per tal d’establir una relació amb cadascun d’ells pel que són, no pel que fan. Així oferim unes condicions que permeten a l’infant expressar-se com és sense por de ser jutjat, interpretat ni comparat amb ningú més.

La criança dels nostres fills i l’acompanyament a infants ens ofereix l’oportunitat d’afinar més la nostra mirada i escolta, cap endins i cap enfora, connectant adults i infants a la vida i als seus propis cicles.

Observem i admirem l’entusiasme i perseverança dels infants, i estem disposats a deixar-nos sorprendre pels seus descobriments, que son alhora troballes per a nosaltres.

Confiem en aquesta energia interna que mou els infants i aprenem a ser pacients i a observar amb una mirada més afinada.

Però no només aprenen els infants, també ho fem els adults, tot redescobrint la capacitat de meravellar-nos amb la vida, que tant ens parla d’ella mateixa en la mirada dels petits. Si és cert que per educar un infant fa falta una tribu, no ho és menys que per educar una tribu fa falta un infant de qui tenir cura.

Ens interessa donar importància als petits gestos inacabats dels que parlen Emmi Pikler i Anna Tardos. Gestos que ens permeten cultivar l’espera i el respecte en la relació amb els infants:

“Cooperar, participar en les diferents accions, significa en el fons, que l’infant respon amb els seus propis moviments al requeriment o als gestos que hagi iniciat l'adult. Però, per fer això, l’infant necessita temps. L’actitud de l’adult que demana i que espera, ofereix a l’infant la possibilitat de decidir per si mateix i d’atendre a l’espera, al desig de l’adult. La mà de l’adult és, doncs, pels infants, una font important d’experiències.”